Gorges de Les Anelles

Aquest és un barranc a tocar de la població nord catalana de Ceret: fàcil, bonic, aquàtic i ple d'empreses d'aventura.

El divendres 10 d'agost, amb en Juanma, vàrem decidir anar a fer les Gorges de Les Anelles, a prop de Ceret. Per l'autopista AP-7, des de Granollers, en una 1h45' estem al peu del barranc.

Era la segona vegada que el feia però em quedaven poques imatges d'aquella primera vegada.

Quan s'arriba al poble de Ceret, s'ha d'anar en direcció al centre urbà, travessant pel costat del conegut Pont del Diable. Quan arribem al centre de la població, hem de buscar indicacions cap a Fontfreda i Les Illes, per la carretera D-131. No us serà fàcil ni trobar les indicacions ni seguir el camí. Pregunteu a la gent del poble que us indicaran bé.

Quan agafem aquesta carretera, a uns 10 minuts trobarem una primera corba molt tancada a l'esquerra amb un petit replà de terra a la dreta, que permet deixar alguns cotxes. Això és l'entrada del Mas Solé. En aquesta corba hi ha gent que deixa el cotxe per fer la sortida del barranc; nosaltres el deixarem més a munt.

A partir d'aquí, a just 2 km, trobarem uns espais de terra a banda i banda de la carretera on es poden aparcar cotxes; aquí serà on deixarem el vehicle.

Agafarem les coses i sortirem caminant per la carretera; a 500 metres, després d'una corba molt tancada a la dreta, trobarem el camí que baixa també a la dreta.

A la foto, el camí des de la carretera:

En 10 minuts estarem a baix el riu. A la foto, preparant-nos per començar:

Caminarem uns 100 metres pel riu i ja trobarem el primer dels ràpels i el millor de tot el barranc.

Cal dir que aquest és un barranc molt utilitzat per les empreses d'aventura. Ja en el primer ràpel, vàrem haver-nos d'esperar mitja hora perquè hi havia un grup de 10 persones baixant.

A la foto, esperant tranquil·lament a poder baixar:

Aquest primer ràpel té una alçada de 25 metres. Es pot fer en dues parts: 15 metres + 10 metres. Al mig trobarem una replà amb passamà on podrem muntar un segon ràpel o si volem, podrem saltar. Ja sabeu que nosaltres allà on es pugui saltar, no hi ha debat possible.

A la foto, en Juanma es deslliga al mig del ràpel per saltar des del replà:

En el vídeo, salto des del replà:

A la foto, aquest primer ràpel:

Com hem dit abans, aquest és un barranc molt freqüentat per les empreses d'aventura. Si voleu anar-lo a fer, comenceu abans de les 10h sinó trobareu molt de trànsit. Si aneu a la tarda no tindreu tant de problema.

A la foto, un grup de francesos amb els seus monitors, s'enfilen per la paret per saltar des de més a munt:

El barranc és una successió de 6 ràpels, el més llarg de 25 metres. Alguns d'aquests es poden d'esgrimpar o saltar.

En el vídeo, un petit ràpel de 7-8 metres sense cap dificultat:

Durant el recorregut trobarem un parell de salts que es poden fer des de les parets laterals; no són obligatoris per avançar, però ja ho sabeu que nosaltres ho saltem tot!

En el vídeo, jugant en aquest salt:

El 5è ràpel (6 metres) i el 6è (15 metres) es troben seguits. A la foto, en Juanma espera per saltar en el 5è dels ràpels a què es buidi el ràpel de més a baix:

En el 6è ràpel, de 15 metres, també trobarem un replà en mig de la baixada, des d'on podrem saltar. En el vídeo, el descens i posterior salt:

Un cop fets aquests dos últims ràpels consecutius, a uns 200 metres comença el bosc i acaba el barranc. Ens podrem treure el material i a uns 50 metres més endavant trobarem el camí de retorn. A la foto, sans i preparats per la tornada:

Les guies de barrancs marquen un temps de 1 a 2h per fer el barranc; nosaltres vàrem trigar 1h50', però en el primer dels ràpels vàrem haver d'esperar 30 minuts de rellotge. Per tant, deduïm que al voltant de l'hora es pot fer el barranc sense entretenir-se massa.

El camí de sortida el trobarem a la dreta; compte, que també trobarem un caminet a la dreta abans d'aquest, que ens pot confondre. El camí bo està clarament trepitjat. A la foto, en Juanma agafa el camí de retorn:

Arribarem al cotxe amb poc més de 30' caminant. Primer haurem de pujar durant 20 minuts per dins el bosc, en una forta pujada i a ple sol. Després, trobarem la carretera i a 5 minuts en sentit ascendent, trobarem els cotxes aparcats.

Informacions importants:

• Accès: 25 minuts/ desenvolupament: 1h15'/ retorn: 30 minuts
• Material: neoprè sencer (a l'agost es pot obviar la part de dalt si no sou fredolics). Corda: 50 metres ( si salteu des dels replans amb una de 30 metres n'hi ha prou).
• Horari: abans de les 9:30 o a la tarda a partir de les 17h.
• Època: a l'agost va fluix d'aigua; millor al juny.
• Cotxes: amb un millor.

Ruta en bici Granollers-Gallecs-Granollers

L'objectiu de la ruta d'avui era calcular els quilòmetres i el temps que es trigava des de Granollers fins a Gallecs en bicicleta; aquesta ha de ser una de les sortides del Projecte de Segon d'ESO per al curs vinent.

Avui dijous hem sortit el meu fill Marc i jo en bicicleta per anar fins a Gallecs i tornar. Des de casa meva fins allà són uns 11 km, i des de l'Institut Celestí Bellera no arriba a 10 km. De totes maneres, hem fet un total de 15 km de distància ja que no trobàvem alguns camins i hem fet algunes voltes extres.

A la foto, en Marc a la seva cadireta tornant, a l'alçada del Circuit de Catalunya a tocar de l'autopista:

El temps d'anar i tornar ha estat d'unes 3 hores, tot i què hem fet força parades per mirar el mapa i beure aigua. En principi, per fer aquests 10 km n'hi ha prou amb 1 hora. Amb un grup gran, el temps estarà entre la 1h15' i la 1h30'.

A la foto, al passeig fluvial a l'alçada de la Torre de les Aigües de Palou:

Cal remarcar que no hi ha camins per arribar a Gallecs des de Granollers; cal creuar algun polígon industrial i passar pel nucli urbà de Parets. No és un itinerari massa bonic, perquè bona part d'ell va a tocar de l'autopista AP-7.

La construcció de la C-17 va tallar molts dels camins que permetien creuar a l'altra banda del Vallès, i les diferents construccions de nous vials, polígons i carreteres ha acabat d'eliminar els que quedaven.

L'Agrupació Excursionista de Granollers porta anys denunciant la continua destrucció de pistes, camins i senders en un manifest que tenen penjat a la seva web:

http://www.aeg.cat/que-no-es-perdin-els-camins

És molt important que siguem conscients de les repercussions i l'impacte que tenen les gran obres i les grans autovies en el nostre medi; per això, cal posicionar-se en contra d'aquest desenvolupament que només afavoreix el trànsit en cotxe i que malmet tant els boscos com les zones rurals de conreus. Si un s'estima els seus boscos, ha de dir clarament: no al quart cinturó!

A la foto, a la porta de l'Institut, acabant la ruta:

L'itinerari triat per arribar fins a Gallecs ha estat: Passeig Fluvial fins al Viena de Montmeló/ just abans de creuar per sota l'autopista agafem un caminet de terra i ens enfilem per un carrer cap al Cementiri de Montmeló/ quan arribem al cementiri, el voltegem i continuem per uns pista a tocar de l'autopista fins a arribar al polígon de Can Massó/ la travessarem en direcció al Riu Tenes/ agafarem el pont que passa el riu i després travessa la C-17 per sobre tot en direcció al barri de L'Eixample de Parets/ quan hi arribem, ens dirigim cap a l'estació de tren de Parets/ la passem per davant en direcció oest cap a Gallecs i en 5 minuts haurem arribat.

Excursió al Refugi d'Urriellu (1960 m.)

El Picu de Urriellu, més conegut com el Naranjo de Bulnes, només s'hi pot pujar escalant. És una ascensió de 500 metres, només apte per a persones expertes en l'escalada.

El dijous 26 de juliol, un dia abans de marxar cap a casa, la Irina i jo vàrem decidir pujar fins el Refugi d'Urriello; el refugi més mític d'aquestes contrades. Es troba al peu del Naranjo de Bulnes, una muntanya llegendària amb múltiples morts en la seva intensa història. És un refugi obert pràcticament tot l'any, tot i què a l'hivern està tot nevat.

Vàrem sortir de l'Hórreo a les 6,30h del matí; mon pare ens va acostar amb el cotxe. Ens va pujar per una pista de terra que surt del poble de Sotres, fins una mica més endavant de les Cabañas de Canero, just al peu del Collado de Pandébano. Al final d'aquesta pista hi ha un petit aparcament on s'hi pot deixar el cotxe; està a 1.100 m. d'alçada.

A la foto, la sortida de sol, pujant cap al Collado de Pandébano:

Un cop arribats al Collado de Pandébano, ens enfilem en direcció sud cap a la Majada de La Terenosa, on es troba el Refugi de La Terenosa, obert només durant l'estiu. Si voleu, podreu parar a prendre alguna cosa.

A la foto, pujant en direcció al Collado Vallejo, un cop passat el Refugi de La Terenosa:

A la foto, arribant al Collado Vallejo, on es veu per primera vegada el Picu Urriellu:

Durant el camí, és habitual trobar-se cabres i ovelles; si tenim sort també podrem veure-hi daines que fugiran només sentir-nos:

Les guies marquen un temps de 3 hores i quart fins el Refugi d'Urriello, just el temps que vàrem trigar nosaltres:

A la foto, el Naranjo cada cop més a prop:

El camí està molt ben senyalitzat amb marques grogues i blanques, indicatiu d'un sender de curt recorregut; de totes maneres el camí no té pèrdua perquè pràcticament no trobarem trencalls:

A la foto, l'imponent Picu una mica més a prop:

A les 10,30h del matí arribàvem al refugi. A la foto, el primer moment que veurem el refugi que no es percep en tota l'ascensió:

Encara què tant el refugi com el Picu són més coneguts pel nom de Naranjo de Bulnes, els asturians l'anomenen amb la seva llengua: Picu Urriellu.

El refugi es troba a una alçada de 1960 metres. Des d'on hem deixat el cotxe, el desnivell positiu és de 860 metres. Aquest refugi es va reformar l'any 1990, tot i que l'antic refugi va ser construït el 1954 coincidint amb el 50è aniversari de la primera ascensió. En l'actualitat és propietat del govern asturià, però està gestionat per la Federació d'Esports d'Hivern del Principat d'Astúries.

A la foto, un parell d'escaladors a la paret est:

El retorn no el vàrem fer pel mateix lloc sinó que el vàrem fer pel poble de Bulnes. En aquest retorn hem de superar un desnivell major perquè el poble es troba a 649 metres. Havíem de descendre més de 1300 metres de desnivell.

El camí està també molt ben senyalitzat, i les marques estaven recent pintades. Cal anar en compte amb aquest camí perquè és fàcil perdre's (estigueu pendents de les marques blanques i grogues).

El descens comença amb una tartera de 1h15', amb molt de sol i molt pesada. Després arribem a la Canal de Camburero que se supera amb poc més d'una hora, i amb un fort desnivell. Finalment ens fiquem a una gran canal, la Canal de Balcosín, que en una hora i mitja ens portarà fins a Bulnes.

Aquesta ruta de baixada és pesada i gens maca. Jo us aconsello, tornar pel Collado de Pandébano i des d'allà, baixar a Bulnes. Es fa una mica més de volta, però el temps de descens és semblant i la baixada és més agraïda.

A la foto, la Irina amb cara de cansada, entrant al poble de Bulnes:

Des que vàrem sortir del cotxe (7,15 del matí) fins que vàrem arribar a Bulnes (14,45h), havien passat 7 hores i mitja.

El primer que vàrem fer un cop arribats a Bulnes, va ser prendre un refresc i provar els famosos "chorizos a la sidra" del Bar Bulnes:

Després de menjar, beure i descansar una mica, vàrem agafar el camí cap al Funicular de Bulnes, que ens menys de 10 minuts et deixa a Puente Poncebos, on hi teníem un cotxe aparcat.

Aquest funicular va ser inaugurat el 2001; fins aquell moment la única manera d'arribar al poble era per un petit sender de muntanya que superava un desnivell de 400 metres i que només s'hi podia passar caminant o amb ruc. Per aquest motiu, el poble va estar a punt d'acabar abandonat. Ara amb el funicular, aquest poble és una de les atraccions turístiques asturianes.

Petita història del Naranjo de Bulnes
El Picu Urriellu té una alçada de 2519 metres, situat al massís central dels Picos de Europa. La primer ascensió la van protagonitzar Pedro Pidal i Bernaldo de Quirós, acompanyats pel pastor Gregorio Pérez; va ser el 5 d'agost de 1904.
Al càmping on ens allotjàvem, vàrem conèixer en Pedro Ortega "el ardilla", que ens va passar una sèrie de diapositives de la seva primera ascensió el 1973.
Cal recordar també que el Picu és una muntanya tràgica, perquè l'acompanyen 14 morts.
Ara, en l'actualitat, l'ascens no té tanta dificultat gràcies a un material modern i segur, i també a què les vies ja estan muntades.
Més informació:

http://es.wikipedia.org/wiki/Naranjo_de_Bulnes

Mapa cartogràfic: "Parque Nacional de Picos de Europa". Editorial Alpina. Escala 1:40.000